Un vast naufragi de somnis

 

1989 Impal S.A.

un vast naufragi.jpg

Fragments

Per les finestres del cor
entra la tarda
i un vent estrany
remou les cendres
d’antigues ànimes.
A sota, la pedra
no es mou.
Només, de vegades,
parla.

Per les finestres del cor
entra la tarda.

Aquesta nit em crida
com un animal ferit
i jo no sé
com salvar-li la vida.

El vi perdut de les hores
goteja com un pensament.

La copa buida
va omplint-se de dies.
Dels arbres
tomba la música cega
del temps.
Un desmai d’ombres
i coses
rellisca pel llom
d’una lluna
d’acer.

Aquesta nit em crida
com un animal ferit
i jo no sé
com salvar-li la vida.

Jec ferit en aquest cantó
de la contrada,
on mai no desperta
la vida.

Jec ferit en un camp
d’altes herbes,
on mai no penetren
les mirades.

Jec ferit al llarg de les hores,
en el marbre quiet
dels pensaments.

Abocat a la nit
des d’un principi,
per a no morir,
jec ferit.    

Des del cor de la nit
Ve aquest dia.
Tímida claredat
que batega el silenci.

Des del cor de la nit
ve aquest dia.
Barca sense rems
surant
per aigües
d’ombres i vents.

Des del cor de la nit
ve aquest dia.
I la seva mirada
no em mou,
malgrat trenqui un record
amb espines.

Des del cor de la nit
veig el dia
i porta auguris d’estiu
penjats de la vida. 

L’home és una illa
sense platges
ni ports.

La veu del mar
li porta remors
d’altres terres,
onades i paraules
de llocs
inversemblants,
efluvis de palma
i vi,
música de veus,
sons de riures
i plors.

Ell
amb les ales esteses
traspassa la nit
adorm les hores
tot cercant escales
i dreceres
al cor
de les mirades

Ella
traspassa la nit
com un record,
camina cap a les hores

per la drecera de la mirada
i amb aigua d'estels
s'ha fet un mirall
del seu cor.

L’home és una illa
sense platges
ni ports.

 

Pròlegs i comentaris

Llibres// Revista El Temps 11-12-89

 

  Un vast naufragi de somnis

 

Barcelona, Impal SA., 1989.

 

UNA SÒLIDA REALITAT

 

Montse Ferrater

En un moment com l'actual, en qué continuen en alt les espases de la polémica entre neonoucentiste de ressonáncies morals i   anglosaxons d’una banda,  i de I'altra textualistes  durs d'extracció post-simbolista  pel que fa a l’esperit i post conceptual pel que fa a les maneres, apareix Un vast naufragi de somnis de J. A Soldevila, poemari de 36 peces sense títol, d'estrofa i vers breu i una orientació, com assenyala Miquel de Palol al prefaci, a mig camí entre el romanç popular i la lírica intimista de rel cul­ta»; aixó sembla que ens porti a la primera opció que inicialment apuntávem, es a dir, al soi‑disant neonoucen­tisme, i, no obstant, compa­rant la poesía de Soldevila amb la dels epígons de Ma­nent i Garcés, veurem que hi ha trets essencials que els di­ferencien: en Soldevila pri­ma I'expressió personal per damunt de I'endogámia gre­mial o l'interés per la meta­literatura, i el resultat no és una poesía inculta, perqué` ha assumit el seu passat i és una poesía que va més enllá de la història de la poesia. La intuició i el gust imme­diat per la música del vers són u amb I'expressíó d'un sentiment. Vegem-ne un exemple: «T'he donat el que jo perdía:/ paraules d'estiu,/ memòries d'amor.// Nits de terrissa,/ nits de colors.// T'he donar el que no volia llágrimes de cendra,/ campanes de dol». Els ver­sos de Soldevila són d'un despullament i una sobrietat que, acostumats com estem a malabarismes llibrescos, impressionen molt grata­ment. Vegem en aquest altre exemple amb quina difícil elegància maneja conceptes poéticament tan espinosos: Aquests colors/ que em dó­nes/ són un alé d'eternitat captiu,/ que tornará a dor­mir/ dins les butxaques/ de la nit/ quan fineixi el proper glop/ de sang.//(...)// Que, fora d'ells,/ el desert i el gel/ són la casa de l'esperit». J. A. Soldevila es revela com una veu amb una personali­tat poderosa, i caldrá seguir de prop la seva evolució; de moment, però, Un vast naufragi de somnis és ja una sólida realitat que cap siste­matització rigorosa de l’ac­tual lírica catalana hauria d'ignorar.