La Vanguardia

Poesia Recollida 1.985 - 2.000

 

RECOL·LECCIÓ DE VERSOS

​

Gemma Casamajó

​

Coagulada ara en un únic volum ens arriba la poesia completa (sic) de Josep Anton Soldevila sota el senzill i explícit títol de Poesia Recollida. Després de quinze anys reverenciant el gènere, l’autor ha embastat versos fins a aconseguir una cort poètica que es desplega des d’un centre: el pas del temps i la possibilitat del poem, no només de congelar-lo sinó, sobre tot, de comprendre’l. Tots el versos són variacions que, partint d’aquest centre al voltant del qual giren i del qual s’allunyen, descriuen la vida en un espai exterior – la sorra, les pedres, l’herba, la neu, el fum, el riu cremat – desunit i clos de l’espai domèstic.
Introduït impecablement per un pròleg-estudi de Vinyet Panyella, Poesia Recollida aplega cinc dels llibres publicats per Soldevila, escrits entre el 1.985 i el 2.000. Les paraules que no has après a dir, Un vast naufragi de somnis, Cendres Blanques, Les Aus de Maig i Últim Refugi. Algun dels reculls que ara formen aquest pentàgon poètic foren premiats individualment, com ara la Viola d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona i el Carles Riba (sic). Tot i la inevitable distància i diferencia entre ells, l’obra del poeta català admet l’objectiu d’unitària. Es percep una introspectiva veu pròpia que lliga i solda tots els títols. Soldevila ha imprès petjades en els seus versos i ha donat senyals des del principi, senyals fàcilment identificables de la seva capacitat com a poeta.
Els versos d’aquest volum s’esforcen per manifestar explícitament i reiteradament les traces del jo líric (“Jo vinc de morir/ vinc del passat que cau”. “La ferida dels camins/és la sola dels meus peus/ i una callada i trista lluna m’escriu la vida). I aquest en un exercici radical de sinceritat, té l’oportunitat a) de fer una immersió en el passat i interrogar-lo per desentranyar la veritat, i b) d’elaborar alguns pensaments sobre l’estatut mateix de la poesia. I ho fa absorbint i interioritzant elements de la natura als quals acaba convertint en pròtesi del mateix subjecte. Així, l’art i la vida són vistos amb les diòptries d’una enyoradissa i melangiosa veu lírica que convé llegir, seguir i conèixer.