EL MUNDO 10 de abril de 2008

 

No serà tan fàcil

La Busca edicions, 2.008

 

 

Els camins de l'escriptura

​

MIQUEL DE PALOL

 

Començar per la poesia per a acabar a la novel·la és una opció, peró no la més fàcil. Qui defensa que aquest és el camí, apunta també que hi ha un pas intermig, el del conte. De contes és el llibre que acaba de publicar Josep Anton Soldevila, 'rara avis' de la nostra literatura encara que també és poeta.
 

Els lletraferits no paren d'inventar metàfores per resoldre les qüestions internes del gremi que en rigor requereixen explicacions més tècniques i complexes i, per això, menys assequibles als profans, tot i que també, i això ja no fa de tan bon reconèixer, a la pròpia disponibilitat de temps i esforç intel·lectual. Què porta a una majoria substancial de ciutadans endinsats en la creació literària a iniciar-se en la poesia, a evolucionar cap als contes i a culminar en la novel·la?
Una primera i potser atabalada consideració faria pensar en una escalada de complexitat i de mesura física de l'objecte literari, però ja es veu que no és així. Res més enganyós que la pretesa facilitat de la poesia, gènere subtil i enrevessat per excel·lència, tret que no es practiqui, com fan la majoria dels adolescents, com una estereotipada expansió sentimental. Però fins i tot més enllà d'això que no deixa de ser un tòpic, el conreu de la poesia és propi dels moments de la vida en què la personalitat està en les fases més accentuades d'evolució i expansió, i que quan l'individu se sent més format, la confiança, l'interès per explorar més enllà d'ell mateix el porten a la invenció de personatges, i el terreny natural d'aquests és la narrativa de ficció.

Cada escriptor és un món, i a no tots els qui fan l'evolució esmentada se'ls pot aplicar la fatal deriva, com diu una bona amiga del ram de les lletres, de començar fent poesia, no sortir-se'n i passar al conte, no sortir-se'n i acabar, resignats, fent novel·les. No és el cas de Josep Anton Soldevila, que ja és en si mateix una rara avis de l'escena literària catalana. Poeta notable fins ara -i sense perjudici que continuï el camí del vers, acaba de publicar un llibre de contes titulat No serà tan fàcil. Els paradigmes anteriors no serveixen aquí, tret que no augurem a Soldevila una vida literària més que centenària -i ni així, perquè de novel·les ja n'ha escrit, però tot i això, tampoc no en són alienes les circumstàncies de la seva feina i de la seva vida, que en si mateixes no són d'interès pels qui s'enfrontin a la seva obra.
Els contes de No serà tan fàcil tenen una característica comuna, que és una virtut essencial de l'expressió artística en qualsevol de les seves manifestacions: són tremendament atractius de llegir, interessants en tota l'extensió de la paraula. Es l'esperit narratiu en estat pur, el d'aquelles històries, com diu el tòpic, que les comences i no les pots deixar, i això es pot dir de ben poques literatures que es fan avui, i menys entre nosaltres. Certament, hi haurà guardians de l'ortodòxia que hi podran trobar una excessiva simplicitat de recursos, de vegades fins i tot una certa innocència narrativa, però veient-ne el resultat, cal concloure no tan sols que això va a favor del resultat, sinó que forma part de les plenament conscients intencions de Soldevila.
Els set contes del conjunt són variats pel que fa a tons i continguts, però tenen en comú la natura de la tensió narrativa, la conducció del discurs i la presentació del desenllaç, on el que compta no és tant la sorpresa -ja no hi ha lectors innocents a aquestes alçades- sinó la manera d'arribar-hi.
Es podrien destacar cadascun dels set contes, d'un en un, perquè no n'hi ha cap de sobrer ni que es pugui dir que està per sota els altres, però l'espai obliga a descartar. D'esment ineludible em semblen els impagables diàlegs cortesans del conte que dóna nom al recull, on la gentilesa dels personatges, normal i natural fins a l'estereotip, alerta deliciosament del desastre latent; la tensió trepidant del segon conte, Tres minuts, una petita obra mestra d'intriga i acció; i els excursos filosòfics, que no entrebanquen mai la història, de Descobriment -una incursió en la literatura de tradició utòpica- i Incasit, on de nou l'element utòpic incideix ara de forma aguda en la creença en la reencarnació.
Però és a Un home de pau on hi ha la declaració de principis i l'alerta de la subtilesa substancial de Soldevila. El protagonista és un paranoic que agredeix els agents de l'autoritat exasperat per la falta de formes, per la mala educació. Detingut, declara: «( ) em vaig adonar que totes les normes socials que m'havien inculcat eren falses.»
Les normes socials poden ser errònies, absurdes, contraproduents o malintencionades, però dir que totes són falses implica la consideració d'altres que són veritables, ocultes per la ineptitud o la perversitat del príncep. Soldevila marca la corrupció del platonisme: no havent-hi una llei autèntica com a forma de canvi social, l'únic veritable delinqüent és l'Estat.