Les Aus de Maig

 

1995 Ed. Columna

Les aus sde maig.jpg

Fragments

Aquesta nit en que tota llum
S’omple de les aus de maig
I es fugida l’espera del temps.
Aquesta nit que és plena de bosc
intens
i navega esmaltada de veles
cegues,
porta dormint a coberta
ingenus buscadors
de sort.

Amb la set de perdudes albes,
garbellen la sorra de l’aire
cercant peixos d’or a ponent

 

 

La llum de la flama petita
no es veu en la claror del dia,
sinó en la foscor de la nit.

 

            

Els desitjos són petits grans
de sal presoners d’una estàtua. 

 

            

A la llum del pleniluni
les presons del cor
es tornen castells
màgics.

 
 

 

 

Des del bes estrany de la lluna
a la paraula vana del riu,
tot conspira en la nit.

 

El món pinta els captius amb fulles
verdes i boscos florits.
Fa ballar amb la música de vals
les ombres i les llums
de la imaginació. Arriba
a creure en el sol i en el dia.
a creure que les passes de ball
són camí. Que la carícia és destí.
Tot conspira en la nit.

 

Onades d’alta herba ondulen
l’horitzó de plata.
La barca dels somnis travessa
la immensa planúria
del temps interior,
portada pern gregals
que vénen de l’origen del vent.



En aquesta hora tothom té el dret
a sentir que l’univers ha estat
creat només per a ell.
A sentir la passió desbocada.
A sentir l’ascens i la caiguda
del cor.

 

Sentir que tot és avui i demà.
Que l’aire no és tan sols un mirall.
Que la casa és un viatge.
Que la caiguda és un vol.
Tot conspira en la nit.

 

El concert dels lliris s’escriu
en les riberes solitàries
de l’amor, quan la companyia
és una atmosfera perduda
per mil·lenaris indrets
que no recordarà la Història.

 

Adormits en el cim exacte
de la matinada, humils
somriures de seda esvaeixen
les imatges i els noms,
les escales del foc
i el gel de la espera.

 

Cau per sempre la ferotge
i tendra nit i amb una íntima
pietat a les mans,
és hora d’embenar ferides,
de donar crosses a les flors
caigudes i de mirar ben lluny
per arribar a la vida.

 

El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s’allunyen les veus de la llar,
se’n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t’omple

amb amor les mans.

 

Pròlegs i comentaris

Prefaci 

MIQUEL DE PALOL

 

A aquells que no sàpiguen res de la vida i la poesia de Josep Anton Soldevila, a la vista de la rotunditat expressiva dels seus escrits, potser si no són persones excepcional- ment lliures de prejudicis els sobtarà si dic que la seva singladura poètica s'ha fet al marge, pràcticament, de tot contacte gremial, i m'afanyo a dir que això no és un valor en ell mateix, ni positiu ni negatiu, però que m'impel·leix, a títol de presa de posició, a situar somerament el terreny. Començaré pels poetes, i continuaré per la poesia. No em cansaré de dir-ho, la perdició d'una literatura petita és l'existència de dictadorets propietaris d'allò és o no és canònic, ortodox, central i essencial, al cap i a la fi, significatiu. Que el lector estigui tranquil: l'objecte d'aquesta entrada no és posar a caldo els qui em cauen que grossos; quan els poetes es fan tanta nosa els uns als altres, és que el seu àmbit és petit, i les noses i les conseqüències de les noses l'empetiteixen més encara. Sí que voldria, precisament, acollir-me al benefici de l'especulació sobre els efectes que l'aparició de certa soidisante generació poètica ha produït últimament. No són gaire espectaculars, i fins i tot diria que han resultat insultats de la conspícua oclusió d'alguns membres d'aquesta generació -jo no sóc ni entre els uns ni entre els altres, i potser per això seré menys sospitós si en dic allò que en penso-, s'ho han pres amb una mena d'indiferència ensopida, de sant bernat lladrat per un pequinès, que ha provocat els. insultadors fins al punt de fer que insisteixin, però potser ja no amb l'entusiasme del començament.

 

Cal dir, abans de tot, que som davant d'una història arxiconeguda. S'ajunten uns quants jovenets ebris de mauditisme, decideixen que els tres o quatre poetes que els sembla que són al candeler són uns macarres mafiosos que no tenen la més punyetera idea d'escriure i que estarien millor afusellats, i posen en marxa -ho sé per què jo també ho he fet- una estratègia consistent, d'una banda, a emetre una norma de vida poètica contraposada a la dels altres, i reforçada amb els seus propis libres de poemes, que ells veuen a les antípodes dels de l'enemic, i de l'altra a blasmar amb més o menys subtilesa o contundència els poetes objecte del seu menyspreu, amb el procediment afegit de vindicar, per contra, els poetes pretesament marginats de generacions anteriors, i convertir-los en armes per tirar pel cap dels altres (constato, i ho deixo aquí escrit per si un dia m'arriba, que els poetes a qui passa això, amb llàgrimes d'agraïment als ulls i nul·la clissada de la situació, s'apunten al carro passant olímpicament del fet si són manipulats o no). Dues Coses em sembla que fallen, d'entrada, en la situació actual, i que la fan diferent de manera substancial de les que van protagonitzar alguns poetes dels anys 6o, més tard alguns dels anys 70, i finalment algun de començaments dels 80. Els pretesos poetes joves d'ara ja han depassat la trentena, si les contracobertes no menteixen, i això vol dir (al marge de la legitimitat de l'operació), que se'm pot dir que jo no sóc ningú per negar, o del ridícul que això ja és una altra cosa, que aviat els tocarà de ser estomacats al seu torn per poetes joves de debò, pels que encara han de fer vint anys. La segona cosa que em sembla desguitarrada és el desequilibri entre la mala llet, més aparent que no pas efectiva, i la confiança en el projecte propi, que s'hauria de reflectir, em sembla a mi, en d'altres actituds i mesures. Perquè poetes que, anteriorment, s'havien agrupat al voltant de la sempre saludable idea de matar el pare (o el germà gran), s'havien muntant una editorial -amb directrius que un hi podrà estar d'acord o no, amb encerts objectius o no, hi ha hagut de tot-, cosa que els pollastres d'avui no han tingut els nassos de fer, sinó que s'han acollit a sota de les ales d'un editor ja establert, poc escrupolós i amb tan poca visió de la jugada que res no fa pensar que, qualsevol dia, no aculli també els qui decideixin apedregar els ara apedregadors. Al cap i a la fi, anant al fons de la qüestió, ¿quina és la utilitat de pretendre ignorar que sempre els poetes s'han mogut per afinitats? ¿Quin tipus d'objectivitat es reclama? L'honestedat dels polítics? Es pretén confondre l'ús dels fons públics amb la manipulació d'unes atribucions que res no tenen a veure amb 'ètica, perquè mai el gust personal no serà objectiu. Feu un consell de redacció, i us diré quins seran els poetes de la col·lecció. Designeu un jurat, i us diré qui guanyarà el premi, Això vol dir que cal fer un jurat per designar el jurat que designarà el jurat...? No acabaríem mai. És, o bé desconèixer la història, o bé, directament. ser imbècil, negar que això és, ha estat i serà sempre així, i fins i tot -estic parlant de poesia-, està bé que ho sigui perquè és difícil que sigui d'una altra manera. I als pretesos poetes contesta- taris se'ls veu el llautó quan no denuncien altra cosa que el que ells mateixos es moren de ganes de fer. Molt em temo que el motor últim de la situació cal anar-lo a buscar al terreny personal. A partir del punt en què l'estil no és altra cosa que un paràmetre tècnic de consum al marge de les ideologies, el seu valor intrínsec s'ha reduït notablement en relació al que tenia fa uns anys, i això l'ha circumscrit a una dimensió escolar. No sembla, doncs, malgrat ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa, una qüestió tècnica; arribem, doncs, al punt de les novel·les d'Agatha Christie: busca a qui aprofita cl crim. Si eliminem els insultats i els reivindicats (que no sembla que l'operació sigui prou potent per posar de debò en primer pla), és curiós com queda a primera fila la facció de sempre, els impol·luts noucentistes (o no noucentistes), altre cop au dessus de la mélée. Sembla mentida, resulta que, al final, els iconoclastes jugaven de debò a favor del poder establert perquè, posats a ficar el dit a l'ull de cabdillets, malícies, i capelletes, per què no comprendre-la amb els peixos grossos, els que de debò prenen decisions, atorguen butlles i fan tallar caps? Però ja s'ha vist que el plat de llenties és el límit del furor purista, i això és sistemes hormonals d'altres èpoques. 

Aquest no és el primer cop que tinc l'honor i la satisfacció de prologar un llibre de Josep Anton Soldevila. Entre l'altre -Un Vast Naufragi de Somnis (Barcelona, 1989)-i l'actual, han passat unes quantes coses, tant en el terreny personal -s'ha consolidat entre nosaltres el tracte literari i l'amistat- com en el de la poesia catalana. Ja en el terreny de la poesia, hi ha poca cosa que es pugui qualificar com a novetat, ja que quasi tot el que em sem- bla digne d'esment procedeix de poetes que d'una manera o altra ja eren presents en la dècada anterior. Diré per començar que no tota la poesia que trobo més difícilment oblidable pertany a la divisió de la poesia publicada. Així, l'últim llibre de Victor Obiols, autor d'un llibre gens significatiu, ple de tots els excessos que desperten regustos oblidats i concilien amb la poesia després d'un període de desamor, i cl de Lluís Urpinell, cada cop més accentuat en la seva personalitat. Ja dintre de la poesia publicada, perquè no se'm digui que sóc parcial en els afectes, ni fanàtic d'un model o una actitud formal, parlaré també dels llibres dc maduresa de Màrius Sampere un poeta que guanya amb els anys igual que el bon vi, i de l'edició comercial d'un llibre d'Enric Casassas l'ha acostat a la fama, ni més ni menys- que ja coneixíem per una edició no venal. Ja abans que ell, alguns poetes -Comadira i Desclot, per exemple- havien reprès el model del Poema Inacabat, però més que res com a respostes, i eren massa deutors de l'original per donar al resultat latència pròpia; la represa de Casassas, que potser perquè, precisament, no és tal, té una autèntica raó de ser, és un dels més commovedors, per no dir un dels únics, testimonis d'una manera de fer molt específica dins de la seva que és també la meva- també de la continuïtat de la poesia d'Alex Susanna, pot- ser un dels poetes més esplèndidament divertits, en el millor sentit de la paraula, més apreciat a fora que a casa, de qui els amics del Nord i d'Andalusia diuen que, al contrari d'ells mateixos, que escriuen sobre coses corrents que són inventades, escriu sobre coses increïbles que són certes. Diré de l'últim llibre d'Andreu Vidal, que posa damunt de la taula l'obvietat que hi ha moltes maneres generació. Diré de fer poesia, i la seva és d'una contundència irreductible, i diré deis últims poemes de Pere Rovira, alguns editats a Mallorca, que es desmarca de la ditxosa poesia de l'experiència per un cantó que els costarà de seguir-lo i, per d'altres, serà tota una sorpresa. I doncs, després d'aquest breu i, afortunadament, in- complet inventari de poetes significatius, és a dir, no significatius, arribem a aquest poeta no significatiu que és en Josep Anton Soldevila. Des de Les Paraules que no has Après a Dir la seva trajectòria el fa decididament singular, i encarat cap a una depuració tan personal com rigorosa. Josep Anton Soldevila es mostra com un poeta avar de personatges concrets en els seus poemes, de fet, podríem dir-ne, asèptic, auster fins a poder ser gairebé adust, però alhora, i en primera instancia, paradoxalınent, càlid i poderosament suggerent:  Em va oblidar l'esperança? Se'm va escapar quan es va fer la nit damunt les flames. És fàcil adonar-se que la primera persona i la segona no són figures retòriques, mers clements de l'estructura d'on penja el conflicte, però que, més enllà de la possibilitat que, realment ho siguin, això no esbrava ni un gram de l'efectivitat d'aquesta poesia. Amb un metre de més envergadura del que ens tenia habituats, Josep Anton Soldevila es revela un cop més un mestre en el difícil art del tall precís del vers: Des de l'altre cantó del somni, darrera el vel que m'aparta, vigilo.

Fins i tot quan pot semblar que una aparent arbitrarietat de la distribució sil·làbica farà perillar el poema, al final el tancament del cercle desvetlla una coherència última que fa encara més gratificant l'efecte d'espera intermedi, com en el poema que comença: Els vidres, la neu, la sageta de corall. Petita agulla de música i d'aire. El món de Josep Anton Soldevila és, decididament, el dels objectes significants, en part això que la retòrica en diu el correlatiu objectiu. Pas a pas basteix un poderós món interior fet de tonalitats menors, en blanc i negre, un món tancat i acumulatiu, inequívocament mediterrani però amb ressonàncies d'estiu nòrdic -de pel·lícula de Dreyer o de Bergman d'anys 50 i 60 -, de sutra, que fa que el mateix poema, llegit tot sol, tingui un electe alleugeridor i refrescant, i llegit després de deu o dotze més el tingui d'inexorabilitat aclaparadora: Oblida les lletres del nom que ara ve cap a tu, amb un o cistell de boires i d'armes platejades. Deliberadament he renunciat a fer una lectura simbolista de LES AUS DE MAIG. A efectes d'aquestes línies, vull ignorar si la té o no -si més no si la té en les intencions del seu autor; no l'hi he preguntat-. En tot cas això depassaria l'abast d'una introducció que, entenc, ha de tenir per objecte aproximar el llibre al lector, si és que això és necessari, o fins i tot possible, però aquesta ja és una discussió massa trepitjada. Imagino què en podria treure, un savi dels nostres, d'estrofes com Aquesta llum que es torna paraules. Aquestes paraules que es fan moviment. Aquest moviment que esdevé aire. Gens a l'atzar he escollit aquesta estrofa del que em sembla el poema major de Josep Anton Soldevila, no per l'extensió, sinó per l'amplitud del registre i l'ambició. Podria semblar que els ecos dels vells crepusculars ressonen en els seus versos: (...) Misteri de mariners, estels de velles estrofes amb ritmes de sal, escumes d'ahir que es claven als ulls i rebenten els dies. Josep Anton Soldevila accedeix al cor mateix de la poesia més torbadora, la que té la virtut, única entre els mètodes discursius de coneixement, però comú amb les grans arts, per exemple amb la música, de reduir a no res el camí que separa la transcendència de la immanència, conceptes que en aquesta poesia segueixen precisament aquest ordre: Et podria dir gue els ocells no volaran més. O que el temps llisca arran d'ànima. Però tot això seria explicar el món a la meva manera: lluny per igual del camí del rellotge i de la ronda dels cels. Tota l'ambivalència del poeta metafísic i del poeta líric, en les accepcions clàssiques dels termes, són presents en l'obra de Josep Anton Soldevila, en especial en aquest seu llibre de maduresa. Que ningú no s'enganyi amb l'estructura planera i la sintaxi lineal: es tracta d'una poesia rica, complexa i ambigua, enganyadora en el millor sentit del terme, i de la qual podia repetir l'afirmació a propòsit d'Un Vast Naufragi de Somnis: Que, com tota gran poesia, té la virtut, en primera instància, d'acompanyar el lector; d'acompanyar-lo amb una música serena i profunda, sovint no complaent però al final sempre gratificant. Crec també que amb aquest llibre Josep Anton Soldevila ha dut un episodi de la seva poètica personal a les últimes conseqüències, i d'ara en endavant ja no podrà tensar més la corda de les seves immediateses evanescents: Aquest jorn d'hivern, el cel és un lleu moviment de fulles seques en la memòria. La nau serà ja a la fi de la mar. Arboradura d'antics somnis, portarà l'àncora dels vents per glaçades flames de mons estranys. Monstres captius seran alliberats.

La falsa impersonalitat de l'expectativa ha arribat a la seva plenitud: per demà, esperarem cara i nom per aquests monstres. Entretant, gaudeixi el lector d'una de les poesies més rotundament reeixides de la literatura catalana actual.