Des del Desert

 

2012 in-VERSO

myegoo_portadasoldesombra_s.jpg

Fragments

TODO

 

Pròlegs i comentaris

POESIA: ALBERT TUGUES

Viatge iniciàtic en la poesia de J.A. Soldevila

EL PUNT AVUI, 8 FEBRER 2013

El nou poe­mari de Josep Anton Sol­de­vila (Bar­ce­lona, 1948), Des del desert –ante­rior al guar­do­nat amb l'últim premi Vicent Andrés Estellés dels Octu­bre, El mur de Planck, que clourà la tri­lo­gia ini­ci­ada amb El lli­bre del Adéus–, comença amb Dues ora­ci­ons per abans d'entrar en el desert (títol que sem­bla evo­car Sal­va­dor Espriu). Aques­tes dues ora­ci­ons ens intro­du­ei­xen al viatge del poeta cap al desert, a la recerca del “mirall trans­pa­rent”: la paraula essen­cial en què s'emmi­ra­llin els ava­tars del viatge iniciàtic.

Divi­dit en dues sec­ci­ons, Des del desert i Des del bosc, en el pri­mer poema del lli­bre després de les ora­ci­ons, el poeta ja ens adver­teix: “Jugo amb la set, / con­verso amb les dunes. / Cada cop faig més estralls / en el silenci / del meu cos”. El viatge, doncs, ha començat. Inici del camí pel desert, en el silenci, bevent “l'aigua / de la mudesa”. Un silenci tan­ma­teix asse­de­gat de la paraula que pot­ser es trobi desert enllà, reflec­tida en “el mirall trans­pa­rent”. Però el cami­nant s'extra­via, les seves pròpies pet­ja­des es con­fo­nen i el por­ten de nou al començament: “Al final de cada dia / torno a l'ori­gen / del camí”. El poeta reco­mença, torna a tra­ves­sar dunes, silen­cis, en un pele­gri­natge aus­ter de poques parau­les que asse­nya­len l'iti­ne­rari. Cer­cant la imatge trans­pa­rent, defi­ni­tiva, pot­ser impos­si­ble, però insis­tint en la tra­ves­sia, en aquest viatge que serà d'anada i tor­nada a l'ori­gen.

Miquel-Lluís Mun­tané, autor del pròleg, ens indica: “Com el desert, la poe­sia de Sol­de­vila ens rep amb una apa­rença de nuesa, d'aus­te­ri­tat gai­rebé extre­mes”. Poe­sia d'un gran rigor for­mal, con­cisa, de vega­des hermètica, com si el poeta volgués emprar només la forma impres­cin­di­ble per tren­car el silenci, però sense dir-ho tot, sense anun­ciar, a la tor­nada, tot el que ha vist i sen­tit durant el viatge.

El silenci del poeta, asse­de­gat, con­ti­nua aven­tu­rant-se desert enllà, i albira un bosc, tot dub­tant que la visió no sigui un miratge del viatge: “Amb el vent del desert / viat­gen parau­les. / Ves­ti­des de sorra, / són embuts de silenci, / que ja res no sig­ni­fi­quen”. S'endin­sarà en el bosc a la recerca d'altres parau­les, que ser­vin almenys una resta de llum del viatge iniciàtic, i abo­lida “la paraula sense vida: Mai”. A sem­blança del vers d'Eliot: “En la meva fi està el meu prin­cipi” (East Coker, Qua­tre Quar­tets), Sol­de­vila, en els ver­sos amb què fina­litza el poe­mari, ens dirà: “Ara / que per fi / comença el desert”.

Des del desert

Josep Anton Soldevila,

Pròleg: Miquel-Lluís Muntané Il·lustració: Victoire Tournet Editorial: In-Verso (Barcelona, 2012)