Les pedres són llàgrimes
antigues
glaçades per llunes
negres.

Immòbil memòria d’aigua perduda,
la terra interior es vesteix de mons
argentats i màgiques flors,
quan el bes il·lumina l’aire
sobre els ulls closos
pel cristall de la mort.

L’alba,
encara llunyana
farà plorar
els camins.

 

              

L’esperit del vent
que gira,
ve en les ales nocturnes
de la destrucció.
La nit és una obscura
llavor
que busca la terra.

Lenta floreix
la mirada negra.

 

 

       

La boira amaga secrets
forjats
per trens nocturns.
I fa udolar el vent
amb els seus ulls
tristos.

 

Des del bes estrany de la lluna
a la paraula vana del riu,
tot conspira en la nit.

El món pinta els captius amb fulles
verdes i boscos florits.
Fa ballar amb la música de vals
les ombres i les llums
de la imaginació. Arriba
a creure en el sol i en el dia.
a creure que les passes de ball
són camí. Que la carícia és destí.
Tot conspira en la nit.

Onades d’alta herba ondulen
l’horitzó de plata.
La barca dels somnis travessa
La immensa planúria
del temps interior,
portada pern gregals
que vénen de l’origen del vent.

En aquesta hora tothom té el dret
a sentir que l’univers ha estat
creat només per a ell.
A sentir la passió desbocada.
A sentir l’ascens i la caiguda
del cor.

Sentir que tot és avui i demà.
Que l’aire no és tan sols un mirall.
Que la casa és un viatge.
Que la caiguda é un vol.
Tot conspira en la nit.

El concert dels lliris s’escriu
en les riberes solitàries
de l’amor, quan la companyia
és una atmosfera perduda
per mil·lenaris indrets
que no recordarà la Història.

Adormits en el cim exacte
de la matinada, humils
somriures de seda esvaeixen
les imatges i els noms,
les escales del foc
i el gel de la espera.

Cau per sempre la ferotge
i tendra nit i amb una íntima
pietat a les mans,
és hora d’embenar ferides,
de donar crosses a les flors
caigudes i de mirar ben lluny
per arribar a la vida.

 

 

Respon:
Em va oblidar l’esperança?

Se’m va escapar quan es va fer
la nit damunt les flames.

Digues:
Vaig oblidar jo l’esperança?

Tinc el fred del buit dins el cor
i el mirall no em torna la imatge.

Contesta:
Era jo la meva esperança?

 

Les petjades dels dies
morts,
reposen en cementiris
personals
que mai seran història.
Potser després
arribin a ésser
aquesta imatge esvaïda
de pensaments dispersos
que tu,
amb el gerro de l’alba,
reculls
com si fos la veritat.